Darrerament sent a la ràdio un anunci per a aprendre anglés en 1000 (mil) paraules i que a més defén una funcionalitat avalada per l'experiència. De seguida m'ha vingut una reflexió: jo, com a professor de valencià que sóc, quines mil paraules posaria en eixa llista a partir de la qual una persona ja "sap" parlar l'idioma, en aquest cas, d'Ausiàs March?
Comencem per parts: la primera de les qüestions és que supose que a més de les paraules ensenyarà coses tan "funcionals" com ara el gènere, masculí i femení, el nombre, singular i plural, els temps verbals, i més, de tal manera que no ens convertim en hereus de "Bou Assegut" (disculpeu la traducció, encara no he fet el curs de les 1000 paraules i no sé escriure-ho en anglés) a l'hora de parlar, ja sabeu, amb el "Indi voler fumar pipa [de la] paz".
Una vegada salvada aquesta petita inconveniència del plural, femení, i la resta dels capricis d'un idioma, se'm planteja el vertader entrebanc: quines mil paraules? i quines condemne perquè no estiguen en eixa llista, a ser considerades inútils, no productives, parasitàries?
La veritat és que la situació que té qui haja de fer la llista és complicada. Comencem pels substantius (què seria la llengua sense noms?), perquè n'hi ha d'haver. Per facilitar les coses, mirem els camps semàntics, perquè no siga un caos. Els animals. Si el total són mil paraules, i substantius no podem posar més de tres-cents, posem per cas, al regne animal no li corresponen més de vint. Poseu-vos, doncs, a triar: gos, gat, ase, ànec, ocell (sí, ja sé que no és el mateix una oronella que un canari, però és que no caben tots!!!), ratolí, porc, vedella, anyell, formiga, mosca (mosquit?), conill, pollastre, sépia, peix, cavall, titot, simi (no l'oblideu, perquè vist com van les preocupacions i els projectes actuals, podrien acabar sent com de la família, especialment la d'alguns), abella, papallona, i ja fan vint. Deixem de banda tigres, lleons, elefants, pingüins, i molts més perquè, com que no els podem veure cada dia (si més no, jo no els veig), els suposem "poc útils" per a un d'aquestos programes d'aprenentatge agressiu.
Després de tot, si em perdoneu la imatge, se'm representa la cara de Noé, decebut per la tria tan restrictiva. Per a això, tot el viatge?, Sí, ja sé que ara està de moda Kavafis, i allò seu que el que importa és el propi viatge i no l'arribada. Però Kavafis no hagué de fer front a un diluvi que, a més, va ser universal. De fet el poeta grec no va viure ni la "Riuà".
Sincerament, tampoc no m'imagine Noé a la porta de l'arca fent de "segurata" per dir als animals "tu sí puges" o "tu t'ofegues", que només caben vint. De fet, amb tant d'animalot, segur que s'escolaria alguna bestiola per a la qual ja no hi hauria nom.
Bé, i les plantes? i els intruments? I les persones? recordeu que deixàvem 300 noms, i se'ls hem de repartir. No podem deixar de banda paraules com ara "amic", "mare", "diners", i un llarg etcètera. Pel bé de la bona educació, deixarem de banda les paraules malsonants, però així i tot no eixen els compters. Perquè ens queden encara els verbs, tan necessaris, per a dir que existim, què som, què fem, els adjectius, per a dir com som o com són les coses, els pronoms, per a no repetir-nos, les preposicions, per a distingir qui fa una cosa d'aquell a qui li la fan; les conjuncions, els determinants, tot allò que fa que les frases no siguen de tres paraules, i es puga distingir açò d'allò, meu de teu; i els adverbis, que si no hi ha qui no sap ni on ni com està...
Bé, resumint, que a mi no m'eix l'esmentada llista. Perquè ja em sembla absurd que algú crega que aprendre un idioma és una cosa fàcil com per a més creure que es redueix a mil paraules i prou. I això sense contar amb els jocs de paraules, els equívocs que sovint ens passen als que aprenem un idioma (recorde un anglés que em va dir que la seua dona era una "qualsevol", per exemple). I sobretot sense contar amb la literatura, amb les metàfores, amb tot. Potser perquè la literatura, la cultura, el pensament en general siga "poc funcional"? Així ens va. Aviat ens igualarem als simis, sense dubte, i no perquè aquestos animals pugen el seu coeficient.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Amigo Salva: de ningún modo su comentario me enfada ni me molesta ni mucho menos me ofende. Al contrario, se lo agradezco, por la atención que me presta, y que quizás no merezco. Y agradezco también el enlace de Mora-Fandos, que nos ha puesto en contacto, ya que yo también he visitado su blog, aunque no haya dejado ahsta ahora comentario. Aunque no he estudiado valenciano, la común base románica me permite entenderlo, aunque quizás no todo y no siempre bien.
Sobre la familia, ya dije a Dal que lo abordaré más con detalle próximamente.
La educación es también tema complejo. Baste con decir ahora que el fracaso es plenamente achacable a la legislación, y en ningún modo a los profesores, directores, alumnos, padres, etc. Especialmente a la LOGSE y sus continuaciones.
Pero no quiero engañarle ni disimular mi pensamiento: para mí, la mejor escuela pública es la que no existe. Y conste que soy docente ¡y funcionario!
Pero también de este tema de la enseñanza seguiremos hablando, dialogando... espero que tambien con Vd. amigo Salva Pérez.
Gracias, amigo Enrique, por tus palabras. También le agradezco que lea mi blog, y espero que se haya entretenido con él. El hecho de que haya alguien con quien comunicarse en este mundo en el que prima la incomunicación, y en este medio, internet, en que lo que prima es el exceso, o más bien, el ruido, es un premio para mí. Espero continuar dialogando con Vd y enriqueciéndome con sus artículos. Le aseguro que para mí leer sus textos, los de Mora Fandos, y los de tantos otros es un auténtico deleite, a pesar de la, en ocasiones, distancia ideológica. Sin duda el deseo, el ansia por aprender, la admiración hacia todos aquellos que nos pueden aportar algo es lo que nos une. Gracias por todo.
Here are some links that I believe will be interested
Gràcies per recomanar-me la lectura d'aquest article teu. No puc estar més d'acord en tu. Cada vegada que escolte el famós anunci pense: de veres hi ha gent que s'ho creu? Com si aprendre una llengua fos fer punt de calça...
Aquesta societat tendeix a fer-ho tot massa fàcil i simple, anem al mínim esforç, als mínims coneixements per tal de subsistir... les coses complicades, com ensenyar-te una llengua, són reptes plaenters, minimitzar-los fa que perden la seua gràcia. I que ixe mínim coneixement esdeviga inútil, inservible.
En fi, enhorabona pel blog, et visitaré més a sovint. Sort amb el principi de curs! M'agrada trobar-me per ací amb valencians.
Publica un comentari a l'entrada